Product SiteDocumentation Site

4.2. Instal·lació, pas a pas

4.2.1. Arrencada i inici de l’instal·lador

Una vegada que la BIOS ha començat a arrencar des del CD- o DVD-ROM, apareix el menú d'arrencada Isolinux. En aquest moment, el nucli de Linux encara no està carregat; aquest menú permet triar el nucli per arrencar i introduir possibles paràmetres per ser-li transferits en el procés.
Per a una instal·lació estàndard, només cal triar “Instal·lació” o “Instal·lació gràfica” (amb les tecles de cursor), després prémer la tecla Enter per iniciar la resta del procés d’instal·lació. Si el DVD-ROM és un disc «multiarquitectura», i la màquina té un processador Intel o AMD de 64 bits, aquestes opcions de menú permeten la instal·lació de la variant de 64 bits (amd64) i la instal·lació de la variant de 32 bits roman disponible en un submenú dedicat (“32-bit install options”). Si teniu un processador de 32 bits, no podreu triar i les entrades del menú instal·len la variant de 32 bits (i386).
Cada entrada de menú amaga una línia d'ordres d'arrencada específica, que es pot configurar com calgui prement la tecla TAB abans de validar l'entrada i engegar. L'entrada de menú «Ajuda» mostra l'antiga interfície de línia d'ordres, on les tecles F1 fins F10 mostren diferents pantalles d'ajuda que detallen les diferents opcions disponibles. Necessitareu utilitzar aquesta opció només en casos molt específics.
El mode «expert» (accessible al menú «Opcions avançades») detalla totes les opcions possibles en el procés d'instal·lació, i permet la navegació entre els diferents passos sense que es facin automàticament en seqüència. Aneu amb compte, aquest mode és molt detallat pot ser confús a causa de la multitud d'opcions de configuració que ofereix.
El mode de “rescat”, també accessible des del menú “Opcions avançades”, permet recuperar un sistema trencat o arreglar el carregador d'arrencada. Després de presentar les primeres pantalles de l'instal·lador, permetrà accedir a un intèrpret d'ordres en el sistema de fitxers que heu seleccionat per a realitzar qualsevol acció necessària, o permetre tornar a instal·lar el carregador d'arrencada.
Pantalla d'arrencada

Figura 4.1. Pantalla d'arrencada

Un cop iniciat, el programa d'instal·lació us guia pas a pas durant el procés. Aquesta secció presenta cadascun d'aquests passos en detall. Aquí seguim el procés d'una instal·lació des d'un DVD-ROM amd64 (més específicament, la versió RC3 de l'instal·lador per a Bullseye); les instal·lacions netinst, així com la versió final de l'instal·lador, pot ser lleugerament diferents. També abordarem la instal·lació en mode gràfic, però l'única diferència de la instal·lació «clàssica» (en mode de text) és en l'aparença visual.

4.2.2. Selecció de l'idioma

El programa d'instal·lació comença en anglès, però el primer pas permet a l'usuari triar l'idioma que s'utilitzarà en la resta del procés. Triar el francès, per exemple, proporcionarà una instal·lació totalment traduïda al francès (i un sistema configurat en francès com a resultat). Aquesta elecció també s'utilitza per definir opcions per defecte més rellevants en etapes posteriors (sobretot la disposició de teclat).
Selecció de l'idioma
Selecció de l'idioma

Figura 4.2. Selecció de l'idioma

4.2.3. Selecció del país

El segon pas consisteix a triar el país. Combinada amb l'idioma, aquesta informació permet al programa oferir la disposició de teclat més apropiada. Això també influirà en la configuració de la zona horària. Als Estats Units es suggereix un teclat estàndard, i s'ofereix una selecció de zones horàries apropiades.
Selecció del país
Selecció del país

Figura 4.3. Selecció del país

4.2.4. Selecció de la disposició del teclat

El teclat “anglès americà” proposat correspon a la disposicióQWERTY habitual.
Selecció de teclat
Selecció de teclat

Figura 4.4. Selecció de teclat

4.2.5. Detectant el maquinari

Aquest pas és totalment automàtic en la gran majoria dels casos. L'instal·lador detecta el maquinari i intenta identificar la unitat de CD-ROM utilitzada per accedir al seu contingut. Carrega els mòduls corresponents als diferents components de maquinari detectats, i després "munta" el CD-ROM per llegir-lo. Els passos anteriors estaven completament continguts en la imatge d'arrencada inclosa en el CD, un fitxer de mida limitada i carregat a la memòria per la BIOS en arrencar des del CD.
L'instal·lador pot treballar amb la gran majoria de les unitats, especialment els perifèrics ATAPI estàndards (de vegades anomenats IDE o EIDE). No obstant això, si la detecció del lector de CD-ROM falla, l'instal·lador ofereix l'opció de carregar un mòdul del nucli (per exemple, des d'un llapis USB) corresponent al controlador de CD-ROM.

4.2.6. Carregant components

Amb el contingut del CD ara disponible, l'instal·lador carrega tots els fitxers necessaris per continuar amb la tasca. Això inclou controladors addicionals per al maquinari restant (especialment la targeta de xarxa), així com tots els components del programa d'instal·lació.

4.2.7. Detectant el maquinari de xarxa

Aquest pas automàtic intenta identificar la targeta de xarxa i carregar el mòdul corresponent. Si falla la detecció automàtica podeu seleccionar manualment el mòdul a carregar. Si cap mòdul funciona, és possible carregar un mòdul específic des d'un dispositiu extraïble. Aquesta darrera solució sol ser necessària només si el controlador apropiat no està inclòs en el nucli estàndard de Linux, però disponible en altres llocs, com ara el lloc web del fabricant o en arxius/paquets de «firmware».
Aquest pas ha de tenir absolutament èxit per a les instal·lacions netinst, ja que els paquets de Debian s'han de carregar des de la xarxa.

4.2.8. Configurar la xarxa

Per tal d'automatitzar el procés tant com sigui possible, l'instal·lador intenta una configuració de xarxa automàtica mitjançant DHCP (per IPv4) i mitjançant el descobriment de xarxa IPv6. Si això falla, ofereix més opcions: torna-ho a provar amb una configuració normal de DHCP, intentar la configuració amb DHCP declarant el nom de la màquina, o configurarla xarxa de manera estàtica.
Aquesta última opció requereix una adreça IP, una màscara de subxarxa, una adreça IP per a una passarel·la potencial, un nom de màquina i un nom de domini.

4.2.9. Contrasenya de l'administrador

El compte de superusuari «root», reservat per a l'administrador de la màquina, es crea automàticament durant la instal·lació; per a això es demana una contrasenya. L'instal·lador també demana una confirmació de la contrasenya per evitar qualsevol error d'entrada que més tard seria difícil de corregir. Tingueu en compte que podeu deixar tots dos camps buits si voleu que el compte de «root» estigui desactivat. En aquest cas, l'entrada al sistema de l'usuari root serà desactivada i el primer usuari normal, que serà creat per l'instal·lador en el següent pas, tindrà drets administratius a través de la comanda sudo (veieu Secció 8.9.4, «Compartir els permisos d'administrador»).
Contrasenya de l'administrador

Figura 4.5. Contrasenya de l'administrador

4.2.10. Creant el primer usuari

Debian també imposa la creació d'un compte d'usuari estàndard de manera que l'administrador no tingui el mal costum de treballar com a «root». Aquest principi de cautela significa essencialment que cada tasca es dugui a terme amb els drets mínims requerits, per a limitar els danys causats per l'error humà. Per això l'instal·lador demanarà el nom complet d'aquest primer usuari, el seu nom d'usuari, i la seva contrasenya (dos cops, per evitar el risc d'entrada errònia).
Nom del primer usuari

Figura 4.6. Nom del primer usuari

4.2.11. Configurar el rellotge

Si la xarxa està accessible, el rellotge intern del sistema s'actualitza (només una vegada) des d'un servidor NTP. D'aquesta manera les marques de temps dels registres seran correctes des de la primera arrencada. Per tal que continuïn sent consistents amb el temps, s'ha de configurar un dimoni NTP després de la instal·lació inicial (vegeu Secció 8.9.2, «Sincronització del temps»).

4.2.12. Detectant discos i altres dispositius

Aquest pas detecta automàticament els discos durs en els quals es pot instal·lar Debian. Es presentaran en el següent pas: el particionat.

4.2.13. Inici de l'eina de particionat

El pas del particionat és tradicionalment difícil per als nous usuaris. És necessari definir les diverses parts dels discos (o «particions» en què s'emmagatzemaran els sistemes de fitxers Linux i la memòria virtual («swap»). Aquesta tasca és complicada si un altre sistema operatiu que voleu mantenir ja està a la màquina. De fet, haureu d'assegurar-vos que no altereu les seves particions (o que les canvieu de mida però sense causar danys).
Afortunadament, el programari de partició té un mode "guiat" que recomana a l'usuari les particions a fer — en la majoria dels casos podeu simplement validar els suggeriments del programa.
Tria del mode de particionat

Figura 4.7. Tria del mode de particionat

La primera pantalla de l'eina de particionat ofereix l'opció d'utilitzar un disc dur sencer per crear diverses particions. Per a un ordinador (nou) que només utilitzarà Linux, aquesta opció és clarament la més simple, i podeu triar l'opció “Guiat - utilitza tot el disc”. Si l'ordinador té dos discos durs per a dos sistemes operatius, establir una unitat per a cada un és també una solució que pot facilitar el particionat. En aquests dos casos, la següent pantalla permet triar el disc on s'instal·larà el Linux seleccionant l'entrada corresponent (per exemple, “SCSI1 (0,0,0) (sda) - 53.7 GBA QEMU HARDDISK). Tot seguit comenceu la partició guiada.
Disc a utilitzar per a la partició guiada

Figura 4.8. Disc a utilitzar per a la partició guiada

La partició guiada també pot configurar volums lògics LVM en lloc de particions (mireu més avall). Atès que la resta de l'operació és el mateix, no explicarem l'opció «Guiat - utilitza tot el disc i configura LVM» (encriptat o no).
En altres casos, quan Linux ha de treballar juntament amb altres particions ja existents, cal triar el particionat manual.

4.2.13.1. Particionat guiat

L'eina de partició guiada ofereix tres mètodes de particionat, que corresponen a usos diferents.
Particionat guiat

Figura 4.9. Particionat guiat

El primer mètode s'anomena «Tots els fitxers en una partició». Tot l'arbre del sistema de Linux s'emmagatzema en un sistema de fitxers únic, corresponent al directori arrel /. Aquestparticionat simple i robust encaixa perfectament per als sistemes personals o d'un sol usuari. De fet, es crearan dues particions: la primera albergarà el sistema complet, i la segona la memòria virtual («swap»).
El segon mètode, "Partició /home separada", és similar, però divideix la jerarquia de fitxers en dos: una partició conté el sistema Linux (/), i la segona conté els "directoris «home»" (és a dir, les dades d'usuari, en fitxers i subdirectoris disponibles sota /home/).
L'últim mètode de particionat, anomenat "Particions /home, /var, i /tmp separades", és apropiat per a servidors i sistemes multiusuari. Divideix l'arbre de fitxers en moltes particions: a més de les particions arrel (/) i la dels comptes d'usuari (/home/), també crea particions per a dades de programari de servidor (/var/), i per als fitxers temporals (/tmp/). Aquestes divisions tenen diversos avantatges. Els usuaris no poden bloquejar el servidor consumint tot l'espai disponible del disc dur (només poden omplir /tmp/ i /home/). Les dades dels dimonis («daemon» en anglès), especialment els registres, ja no es poden colapsar la resta del sistema.
Després de triar el tipus de les particions, el programari calcula un suggeriment, i el descriu a la pantalla; l'usuari pot modificar-lo si cal. En particular podeu triar un altre sistema de fitxers si l'opció estàndard (ext4) no és apropiada. En la majoria dels casos, però, el particionat proposat és raonable i es pot acceptar seleccionant l'entrada «Finalitza el particionat i escriu els canvis al disc».
Validació del particionat

Figura 4.10. Validació del particionat

4.2.13.2. Particionat manual

El particionat manual ofereix una major flexibilitat, permetent a l'usuari triar el propòsit i la mida de cada partició. A més, aquest mode és imprescindible si voleu utilitzar RAID via programari.
La primera pantalla mostra els discos disponibles, les seves particions i qualsevol espai lliure existent que encara no s'hagi particionat. Podeu seleccionar cada element que es mostra; prement la tecla Enter es mostrarà una llista de possibles accions.
Podeu esborrar totes les particions d'un disc en seleccionar-lo.
Quan seleccioneu espai lliure en un disc, podeu crear-hi manualment una partició nova. També podeu fer-ho amb la partició guiada, que és una solució interessant per a un disc que ja conté un altre sistema operatiu, però que podeu voler dividir per a Linux d'una manera estàndard. Vegeu Secció 4.2.13.1, «Particionat guiat» per a més detalls sobre el particionat guiat.
Creació/modificació d'una partició

Figura 4.11. Creació/modificació d'una partició

Quan es tria una partició, es pot indicar com s'utilitzarà:
  • formatejar-la i incloure-la a l'arbre de fitxers triant un punt de muntatge;
  • usar-la com a partició d'intercanvi;
  • convertir-la en un "volum físic per a xifratge" (per protegir la confidencialitat de les dades en certes particions, vegeu més avall);
  • convertir-la en un “volum físic per a LVM” (aquest concepte es discutirà detalladament més endavant en aquest capítol);
  • usar-la com a dispositiu RAID (vegeu més endavant en aquest capítol);
  • també podeu optar per no utilitzar-la i, per tant, deixar-la igual.

4.2.13.3. Configuració de dispositius multidisc (RAID via programari)

Alguns tipus de RAID permeten la duplicació de la informació desada en discos durs per prevenir la pèrdua de dades en cas d'un problema de hardware d'un d'ells. El RAID de nivell 1 manté una còpia simple idèntica («mirror» o mirall) d'un disc dur en un altre disc, mentre que el RAID de nivell 5 o 6 reparteix dades redundants en diversos discos, permetent així la reconstrucció completa d'un disc que falli.
Només descriurem el RAID de nivell 1, que és el més senzill d'implementar. El primer pas inclou crear dues particions de la mateixa mida en dos discos durs diferents, i etiquetar-les com a “volum físic per a RAID”.
Després heu de triar «Configura el RAID via programari» a l'eina de particionat per combinar aquestes dues particions en un nou disc virtual i seleccionar «Crea un dispositiu MD» a la pantalla de configuració. Llavors heu de respondre una sèrie de preguntes sobre aquest nou dispositiu. La primera pregunta es refereix al nivell de RAID a utilitzar, que en el nostre cas serà "RAID1". La segona pregunta es refereix al nombre de dispositius actius — dos en el nostre cas, que és el nombre de particions que cal incloure en aquest dispositiu MD. La tercera pregunta fa referència al nombre de dispositius de recanvi — 0; no hem planejat tenir cap disc addicional per fer-se càrrec d'un possible disc defectuós. La darrera pregunta requereix que escolliu les particions per al dispositiu RAID — aquestes serien les dues que hem deixat a banda per a aquest propòsit (assegureu-vos que només seleccioneu les particions que esmentin explícitament «raid»).
Tornant al menú principal, apareix un nou disc virtual "RAID". Aquest disc es presenta amb una sola partició que no es pot eliminar, però la podem triar per a utilitzar (com qualsevol altra partició).
Per a més detalls sobre les funcions RAID, consulteu Secció 12.1.1, «RAID per software».

4.2.13.4. Configuració el gestor de volums lògics (LVM)

LVM us permet crear particions "virtuals" que s'escampen per diversos discs. Els beneficis són dobles: la mida de les particions ja no està limitada pels discs individuals sinó pel seu volum acumulatiu, i podeu canviar la mida de les particions existents en qualsevol moment, possiblement després d'afegir un disc addicional quan sigui necessari.
LVM utilitza una terminologia particular: una partició virtual és un "volum lògic", que forma part d'un "grup de volums", o una associació de diversos "volums físics". Cada un d'aquests termes correspon a una partició "real" (o un dispositiu de RAID via programari).
Aquesta tècnica funciona d'una manera molt senzilla: cada volum, ja sigui físic o lògic, es divideix en blocs de la mateixa mida, que es fan per correspondre per LVM. L'addició d'un disc nou causarà la creació d'un nou volum físic, i aquests blocs nous es poden associar a qualsevol grup de volums. Totes les particions del grup de volums que així s'expandeixen tindran espai addicional en el qual es poden estendre.
L'eina de particionat configura LVM en diversos passes. Primer heu de crear en els discs existents les particions que seran «volums físics per a LVM». Per activar LVM, heu d'escollir “Configureu el gestor de volums lògics (LVM)”, llavors a la mateixa pantalla de configuració “Crear un grup de volums”, al qual associareu els volums físics existents. Finalment, podeu crear volums lògics dins d'aquest grup de volums. Tingueu en compte que el sistema de particions automàtic pot realitzar tots aquests passos automàticament.
En el menú de particionat cada volum físic apareixerà com un disc amb una sola partició que no es pot eliminar, però que podeu utilitzar com vulgueu.
L'ús de LVM es descriu amb més detall a Secció 12.1.2, «LVM».

4.2.13.5. Configuració de particions encriptades

Per garantir la confidencialitat de les vostres dades, per exemple en cas de pèrdua o robatori del vostre ordinador o un disc dur, és possible encriptar les dades en algunes particions. Aquesta característica es pot afegir sota qualsevol sistema de fitxers, ja que, pel que fa a LVM, Linux (i més particularment el controlador dm-crypt) utilitza el mapejador de dispositius («Device Mapper») per crear una partició virtual (el contingut de la qual està protegit) basada en una partició subjacent que emmagatzemarà les dades en un format encriptat (gràcies a LUKS, configuració unificada de claus en Linux o en anglès «Linux Unified Key Setup», un format estàndard que permet l'emmagatzematge de dades encriptades així com meta-informació que indica els algorismes d'encriptació utilitzats).
Per crear una partició encriptada, primer heu d'assignar una partició disponible per a aquest propòsit. Per fer-ho, selecciona una partició i indica que s'utilitzarà com a "volum físic per a l'encriptatge". Després de particionar el disc que contindrà el volum físic, trieu «Configura els volums encriptats». El programari llavors proposarà inicialitzar el volum físic amb dades aleatòries (fent que la localització de les dades reals sigui més difícil), i us demanarà que introduïu una “frase d'encriptació”, que haureu d'introduir cada vegada que arrenqueu l'ordinador per tal d'accedir al contingut de la partició encriptada. Un cop aquest pas s'ha completat, i heu tornat al menú d'eines de partició de particions, estarà disponible una nova partició en un "volum encriptat", que després podreu configurar com qualsevol altra partició. En la majoria dels casos, aquesta partició s'utilitza com a volum físic per a LVM per protegir diverses particions (volums lògics LVM) amb la mateixa clau d'encriptatge, inclosa la partició d'intercanvi (vegeu la barra lateral SEGURETAT Partició d'intercanvi encriptada).

4.2.14. Instal·lació del sistema base

Aquest pas, que no requereix cap interacció de l'usuari, instal·la els paquets del “sistema base” Debian. Això inclou les eines dpkg i apt, que gestionen els paquets de Debian, així com les utilitats necessàries per arrencar el sistema i començar a utilitzar-lo.
Instal·lació del sistema base

Figura 4.12. Instal·lació del sistema base

4.2.15. Configuració del gestor de paquets (apt)

Per tal de poder instal·lar programari addicional, cal configurar l'APT i dir-li on trobar paquets de Debian. Aquest pas és el més automatitzat possible.
Si es demana obtenir paquets via xarxa, l'instal·lador permet triar un servidor des del qual descarregar aquests paquets, seleccionant primer un país, i tot seguit un “mirall” («mirror» en anglès) disponible en aquest país. Un mirall és un servidor públic que allotja còpies de tots els fitxers de l'arxiu principal de Debian.
Selecció d'un mirall de Debian

Figura 4.13. Selecció d'un mirall de Debian

Finalment, el programa proposa utilitzar un servidor intermediari HTTP. Si no hi ha cap servidor intermediari, l'accés a Internet serà directe. Si escriviu http://proxy.falcot.com:3128, APT utilitzarà el proxy/cache de Falcot, un servidor “Squid”. Podeu trobar aquests paràmetres comprovant les configuracions d'un navegador web en un altre ordinador connectat a la mateixa xarxa.
Els fitxers Packages.xz i Sources.xz es baixen automàticament per actualitzar la llista de paquets reconeguts per APT.

4.2.16. Concurs de popularitat de paquets Debian

El sistema Debian conté un paquet anomenat popularity-contest, el propòsit del qual és recopilar estadístiques sobre l'ús dels paquets. Cada setmana, aquest programa recull informació sobre els paquets instal·lats i els utilitzats recentment, i envia anònimament aquesta informació als servidors de projecte Debian. El projecte pot utilitzar aquesta informació per determinar la importància relativa de cada paquet, que influeix en la prioritat que se'ls assignarà. En particular, els paquets més “populars” s'inclouran en el CD-ROM d'instal·lació, que facilitarà el seu accés als usuaris que no vulguin descarregar-los o comprar tot un conjunt complet.
Aquest paquet només s'activa si així es demana, per respecte a la confidencialitat d'ús dels usuaris.

4.2.17. Selecció de paquets para instal·lació

El pas següent us permet escollir el propòsit de la màquina en termes generals; les dotze tasques suggerides corresponen amb llistes de paquets per instal·lar. La llista dels paquets que realment s'instal·laran s'ajustarà i es completarà més endavant, però això proporciona un bon punt de partida d'una manera senzilla.
Aquest pas pot requerir un conjunt complet de medis d'instal·lació, o una connexió a internet i una configuració funcional d'un mirall com s'ha descrit anteriorment.
Alguns paquets també s'instal·len automàticament d'acord amb el maquinari detectat (gràcies al programa discover-pkginstall que hi ha al paquet discover).
Opcions de tasques

Figura 4.14. Opcions de tasques

4.2.18. Instal·lant el gestor d'arrencada GRUB

El gestor d'arrencada és el primer programa iniciat per la BIOS. Aquest programa carrega el nucli Linux en memòria i després l'executa. Sovint ofereix un menú que permet a l'usuari triar el nucli per carregar i/o el sistema operatiu per arrencar.
Per defecte, el menú proposat per GRUB conté tots els nuclis Linux instal·lats, així com qualsevol altre sistema operatiu que s'hagi detectat. Per això hauríeu d'acceptar l'oferta d'instal·lar-lo al registre mestre d'arrencada («Master Boot Record»). Atès que mantenir versions antigues del nucli conserva la capacitat d'arrencar el mateix sistema si el nucli instal·lat més recentment és defectuós o està mal adaptat al maquinari, sovint té sentit mantenir instal·lades algunes versions antigues del nucli.
GRUB és el gestor d'arrencada per defecte instal·lat per Debian gràcies a la seva superioritat tècnica: funciona amb la majoria de sistemes de fitxers i per tant no requereix una actualització després de cada instal·lació d'un nou nucli, ja que llegeix la seva configuració durant l'arrencada i troba la posició exacta del nou nucli. La versió 1 del GRUB (ara conegut com a «Grub Legacy») no podia gestionar totes les combinacions de LVM i programari via RAID; la versió 2, instal·lada per defecte, és més completa. Tot i que encara pot haver-hi situacions on és preferible instal·lar LILO (un altre gestor d'arrencada); l'instal·lador Debian ja no dóna suport a la instal·lació.
Val la pena assenyalar que el GRUB no és un gestor d'arrencada únic, sinó més aviat una col·lecció de carregadors d'arrencada adequats per a casos diferents. Els nombrosos paquets binaris construïts a partir del paquet de codi font de GRUB reflecteixen que: grub-efi-amd64 és per a l'arrencada de PC de 64 bits en mode UEFI, grub-pc és per a l'arrencada de 32 bits en mode UEFI, grub-pc és per a l'arrencada de PC en mode BIOS, grub-uboot per a ordinadors ARM, etc.
Per a més informació sobre com configurar el GRUB, consulteu Secció 8.8.2, «Configuració de GRUB 2».

4.2.19. Finalitzant la instal·lació i reiniciant

La instal·lació ja està completa, el programa us convida a treure el CD-ROM del lector i a reiniciar l'ordinador.
Instal·lació completa
Instal·lació completa

Figura 4.15. Instal·lació completa