Capítol 8. Configuració bàsica: Xarxa, Comptes, Impressió...

Històricament, cada «locale» té un “joc de caràcters” associat (grup de caràcters coneguts) i un “codificació” preferida (representació interna dels caràcters per part de l'ordinador).

Les codificacions més populars per a llenguatges derivats del llatí es limitaven a 256 caràcters perquè optaven per utilitzar un sol byte per a cada caràcter. Com que 256 caràcters no eren suficients per cobrir totes les llengües europees, calien múltiples codificacions, i així és com es va arriabar des de l'ISO-8859-1 (també conegut com a “Latin 1”) i fins a l'ISO-8859-15 (també conegut com a “Latin 9”), entre d'altres.

Treballar amb llengües estrangeres sovint implicava canviar regularment entre diverses codificacions i jocs de caràcters. A més, redactar documents multilingües va portar a més problemes, gairebé intractables. Unicode (un super-catàleg de gairebé tots els sistemes d'escriptura de totes les llengües del món) va ser creat per superar aquest problema. Una de les codificacions d'Unicode, UTF-8, conserva tots els 128 símbols ASCII (codis de 7 bits), però gestiona altres caràcters de manera diferent. Aquests estan precedits per una seqüència d'escapament específica d'uns quants bits, que implícitament defineix la longitud del caràcter. Això permet codificar tots els caràcters Unicode en una seqüència d'un o més bytes. El seu ús ha estat popularitzat pel fet que és la codificació predeterminada en documents XML.

Aquesta és la codificació que s'ha d'utilitzar generalment, i per tant és la predeterminada en els sistemes Debian.

El fitxer /etc/environment proporciona als programes login, gdm o fins i tot ssh les variables d'entorn correctes que s'han de crear.

Aquestes aplicacions no creen aquestes variables directament, sinó que ho fan a través d'un mòdul PAM (pam.env.so). PAM (de l'anglès «Pluggable Authentication Module» o “mòdul d'autenticació connectable”) és una biblioteca modular que centralitza els mecanismes d'autenticació, inicialització de sessió i gestió de contrasenyes. Vegeu a Secció 11.7.3.2, «Configuració del PAM» un exemple de la configuració del PAM.

El fitxer /etc/default/locale funciona de manera similar, però conté només la variable d'entorn LANG. Gràcies a aquesta divisió, alguns usuaris de PAM poden heretar un entorn complet sense localització. De fet, generalment es desaconsella executar programes de servidor amb localització activada; d'altra banda, es recomana la localització i la configuració regional per a programes que obrin les sessions d'usuari.

Quan s'envia un text (o s'emmagatzema) sense la informació de codificació, no sempre és possible que el destinatari sàpiga amb certesa quina convenció s'ha d'utilitzar per determinar el significat d'un conjunt de bytes. Normalment hom es pot fer una idea obtenint estadístiques sobre la distribució de valors presents en el text, però això no sempre dóna una resposta definitiva. Quan el sistema de codificació triat per a la lectura difereix del que s'ha utilitzat per escriure el fitxer, els bytes estan mal interpretats i, en el millor dels casos, obtindreu errors en alguns caràcters o, en el pitjor, quelcom completament il·legible.

Per tant, si un text francès sembla normal amb l'excepció de lletres accentuades i certs símbols que semblen ser substituïts per seqüències de caràcters com “é” o è” o “ç”, probablement és un fitxer codificat com a UTF-8, però interpretat com a ISO-8859-1 o ISO-8859-15. Aquest és un signe d'una instal·lació local que encara no s'ha migrat a UTF-8. Si, en canvi, veieu signes de pregunta en lloc de lletres accentuades — fins i tot si aquestes marques de pregunta també semblen reemplaçar un caràcter que hauria d'haver seguit la lletra accentuada — és probable que la vostra instal·lació ja estigui configurada per a UTF-8 i que hàgiu rebut un document codificat en «Western ISO».

Fins aquí els casos “simples”. Aquests casos només apareixen en la cultura occidental, ja que Unicode (i UTF-8) va ser dissenyat per maximitzar els punts comuns amb codificacions històriques per a les llengües occidentals basades en l'alfabet llatí, que permet el reconeixement de parts del text fins i tot quan alguns caràcters manquen.

En configuracions més complexes que, per exemple, impliquen dos entorns corresponents a dos idiomes diferents que no utilitzen el mateix alfabet, sovint obtindreu resultats completament il·legibles, una sèrie de símbols abstractes que no tenen res a veure entre si. Això és especialment comú amb les llengües asiàtiques a causa dels seus nombrosos idiomes i sistemes d'escriptura. La paraula japonesa mojibake ha estat adoptada per descriure aquest fenomen. Quan apareix, el diagnòstic és més complex i la solució més simple és sovint migrar a UTF-8 a banda i banda.